Com Airbnb (et al.) podria ser la solució

Farà unes setmanes, un amic del meu pare va acostar-se a l’ajuntament de Barcelona a buscar informació sobre la possibilitat de posar el seu pis en una plataforma de lloguer turístic. Aquest ciutadà en qüestió, posem-li Alfons per mantenir el seu anonimat, és interí de presons d’uns 50 anys d’edat i no és precisament versat en les noves tecnologies ni particularment afortunat econòmicament parlant. Amb prou penes es planta al 2017 en una situació estable, havent perdut la seva feina durant els anys més crus de la crisi que afortunadament ha aconseguit recuperar recentment. En un punt, es va trobar en situació de risc de desnonament del seu pis de 45m2 al barri de  Sagrada Família degut a l’impagament d’un préstec per reformes.

Qualsevol diria que l’Alfons té dret d’aprofitar-se’n de la riquesa que aporta el turisme a la ciutat, i l’ajuntament, particularment sensible amb aquestes situacions de risc, l’hauria de recolzar. Però no va ser així. La funcionària de l’ajuntament va informar-li que actualment no hi ha més llicències de lloguer vacacional a la ciutat, i que per tant, no podria fer res per ell.

I no és legal perquè és il·legal, segons l’ajuntament.

Un dels axiomes de la convicció massiva a Barcelona actualment és el paper que juguen les plataformes de lloguer vacacional sobre el preu de l’habitatge, la gentrificació i l’amenaça que suposa a persones com l’Alfons. La solució és la limitació d’aquest tipus de plataformes, creant arbitràriament un sistema de llicències que s’atorguen en la noble norma de “tonto l’últim que hi arribi”. Té un preu de 227€ solicitar-la i convé legalitzar l’activitat pel senzill motiu, segons l’administració, que “l’exercici d’aquesta activitat s’ha de desenvolupar dins la legalitat”. És a dir, ha de ser legal perque sinó seria il·legal. Em fascina la lògica. Des de l’any 2014, l’ajuntament del Trias i posteriorment la Colau han decidit posar moratòries a aquestes llicències per protegir a persones com l’Alfons.

Els que permeten l’entrada al seu pis a turistes sense aquesta llicència estan al costat obscur de la llei i, per tant, la societat i l’ajuntament es reserven el dret a condemnar la seva avarícia. El nostre pobre Alfons buscant guanyar-se un sobresou passaria de ser víctima a ser criminal.

Però hi ha un altre costat a aquesta història. I és veritablement frustrant que, en la ràbia i l’ofuscació de la vida cotidiana a Barcelona, no es parli més sensatament d’aquest tipus de mesures. I és que les regulacions, tot i estar ben intencionades, acostumen a tenir efectes indesitjats. Un cop es comencen a posar obstacles administratius (i directament es posa un preu) es dificulta l’entrada a persones com l’Alfons i se’n beneficien grans promotores o empreses que es poden permetre tenir un departament legal i pagar la suma necessària per entrar a un mercat suculent.

A l’ajuntament, sempre amb la voluntat de lluitar a la defensa dels més dèbils – no sembla importar-li el fet que aquestes llicències estan àmpliament recolzades pel lobby hoteler de la ciutat, ja que els permet actuar com una espècie d’oligopoli legal. És una llàstima que no s’aprofitin les oportunitats que ens brinden les plataformes com Airbnb per repensar el model turístic a Barcelona. Se’ns presenta davant dels nassos una ocasió per trencar amb el model antiquat de turisme que beneficia a uns pocs, i per poder combatre el fins ara mercat negre dels pisos de lloguer turístics.

Proposta per convertir el turisme en una arma per lluitar contra la pobresa

Existeixen motius defensables des d’una persepectiva de l’economia del benestar per regular un mercat, cosa que mereix un debat llarg i extens. A part, val a dir que hi ha molt poca evidència que plataformes de lloguer com Airbnb tinguin un efecte sobre el preu de lloguer o compra (això serà un tema a tractar un altre dia). Però partim de la base que s’han de limitar certs efectes negatius dels pisos turístics: la compra d’apartaments destinats íntegrament al lloguer turístic i la concentració d’aquests en certes zones de la ciutat. La legislació actual té un escàs efecte sobre el segon mentre que directament promou el primer: si s’obté una llicència, el promotor està incentivat a munyir-ne tot el rèdit que se’n pugui obtenir.

I si, en canvi, permetéssim que qualsevol persona – amb mínims obstacles adminstratius – pogués posar el seu pis a Airbnb però limitant a un temps determinat anual, com fan ciutats com Londres? Aquest temps podria venir determinat pel benefici que es pot obtenir de llogar el pis en una plataforma com Airbnb, però fins a tal punt que no surti a compte comprar un apartament per dedicar-lo íntegrament al turisme. D’aquesta manera, qualsevol ciutadà o ciutadana que ho desitgés podria rebre turisme – i les zones geogràfiques de la ciutat es regularien pel preu – mentre que cap lloguer podria tenir impacte sobre la compra de pisos d’habitatge.

Evidentment, els que realment sortirien perdent d’aquesta proposta – i que ara estan encantats – són els hotels actualment operant a la ciutat i el seu lobby, el Gremi Hoteler. Però personalment, trobo que va sent hora que l’ajuntament deixi de fer joc a aquests cartels i faci la vida més fàcil a gent com al nostre amic Alfons.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *