Han robat la clau a Catalunya i a Espanya!

A principis de segle XX, un pallasso conegut com Karl Valentin era molt popular arreu d’Alemanya pel seu joc de paraules i monòlegs absurds, arribant a inspirar grans dramaturgs de la talla de Bertol Brecht. Un espectacle seu consistia en pujar a un escenari completament fosc, excepte per un racó il·luminat per una focus on, silenciosament, s’ajupia a terra i feia com si busqués quelcom. Al cap d’una estona, passava un agent de policia que, encuriosit, preguntava què feia allà a terra. “He perdut una clau”, li contestava. El policia es tumbava també en el racó per ajudar-lo a trobar la clau. Passada un estona infructífera, l’agent s’aixecava frustrat tot exclamant “on és aquesta clau! segur que l’ha perdut aqui?”. El pallasso, encara buscant, contestava senyalant al costat fosc de l’escenari: “no, l’he perdut per allà”. “I com és que busca per aquí?” renegava l’agent. Valentin contestava impassiblement “és que aquí és on enfoca el llum”.

karl Valentin.jpg
El Karl Valentin no ho aprovaria.

És indubtable que el debat polític a Catalunya i Espanya fa temps que ha perdut la clau. El que és encara més preocupant, però, és que ni tan sols sabem que algú altre ja l’ha trobat.

Ja no es tracta ni tan sols de l’avorrida baralla de si ens sentim més catalans/es, espanyols/es, francesos, andalusos, etc. o de si seriem econòmicament més o menys forts sent un estat independent. El discurs ara balla entre dues posicions curiosament antagòniques, els pro-legalitat i els pro-democràcia. Cada bàndol es carrega d’arguments ferms i excava frases premonitòries d’aquells que avisaven dels perills del fanatisme i feixisme.  Parlar de la relació entre Catalunya i Espanya és declarar-se demòcrata, enemic de la corrupció, lluitador per la veritat, pro-militarista, pacifista, anti-franquista, etc. Certament, un discurs absorbent, però que està lluny dels reptes que afrontarà la humanitat i que germina en noves branques de encara més debats fútils i estèrils.

Com afrontarem la contaminació, canvi climàtic i degradació del medi ambient, que no coneix fronteres ni nacions? Quin paper ha de jugar “l’estat” en una realitat on, com defineix molt bé Moisés Naim, autor de “Final del poder”, el poder es dissipa i s’escapa de les seves mans? Què pintarà un estat “independent” en aquesta realitat global i interconecatada, on ja estisteixen realitats paral·les amb cripotmoneda pròpia i tot?

Mentre ens estem barallant sota la llum, a la foscor les coses van avançant. Silenciosament, el poder tradicionalment en mans de l’estat-nació, s’està desplaçant. És difícil veure-ho en aquests moments, on el retorn del nacionalisme ha provocat dos passos enrere importants, com són el Brexit a Gran Bretanya o el Trump a Estats Units. Però és qüestió de dos entrebancs en una tendència cada vegada més generalitzada.

Fa un temps vaig estar a una fira de màquinaria d’indústria a Stuttgart, Alemanya. Em vaig acostar al pavelló de Catalunya, on després d’unes preguntes que havia de fer de part d’Acció, l’agència Catalana de la competitivitat, l’enginyer d’una empresa expositora em va voler fer un regal. Es tractava d’una mocador de la marca on apareixien dos incripcions: per una banda, lla marca de la seva empresa i, per l’altra, en lletres ben grans, marcava “BARCELONA”. “Cada vegada ho tinc més clar,” em va dir, “els nostres clients no coneixen ni aprecien la marca Catalunya ni Espanya, sinó Barcelona”.

I és que és indubtable que el paper de les ciutats està canviant. Organitzacions com Barcelona Global en són conscients, i reclamen la marca Barcelona al món. Les baralles per ser més rellavants a l’escena internacional es lliuren entre ciutats com Barcelona, San Francisco, Londres i París, i no tant entre els seus propis estats. La clau del futur seran, per una banda, les ciutats.

Mentrestant, la construcció Europea no es trobarà en el llimbs per sempre. Ja estant decidint per nosaltres. L’eurozona està incomplerta i aviat veurem com les polítiques fiscals i bancàries es desplacen dels estats-nacions cap a Europa. No es podrà seguir permetent que els impostos no es paguin on s’opera i que a l’hora de rescatar un país tornem a fer el ridícul. La clau futur es trobarà també a les institucions supranacionals.

I en un escenari que encara està per construir, és precisament el que hauria d’ocupar tertúlies i debats públics. Com funcionarà la democràcia en aquest nou escenari? Com evitarem perdre les llengües i conservar la riquesa cultural? Quin serà el paper de la “ciutadania”?

Malhauradament, però, estem encara buscant allà on enfoca el llum, que és el debat identitari i de les nacions. Mentrestant, la clau es troba en un altre lloc de l’escenari, i no tinguem cap dubte que algú altre l’està fent servir per nosaltres.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *